Pel meu amic Gregori ;)

Per molt inspirada que escrigui als blogs quan estigui bufada, Greg, ni les copes, ni els canutos, ni res que s'hi assembli, poden arreglar la manca greu de tendressa en la vida, l'absència de desig correspòs, el buit que deixa tenir al costat cada día, durant molt de temps, una persona que, convivint amb tu, et fa sentir més sol, que quan estaves sol: això és com un estrip a l'ànima, una ferida, no en la punyetera autoestima dels senyors psicòlegs, sinó en la teva pròpia humanitat.
No és el whisket de més, ni l'empenta de l'ilussió que conserves intacta, com una nena, després de tant de temps i tants de plors, no es la fotuda "emocionalitat" (existeix, la paraula?) de l'actriu o la cantant (pa qué naceria yo artista? ehhh?)
És una cosa molt més senzilla, Greg, perquè la vida de debó, la tant cantada felicitat, no és res més que una miqueta de coses senzilles ben païdes.
És un constant voler no tirar enrere ni per agafar embranzida, i veure't perdut en un abisme de no res empantanegat, és voler estar actiu, i veure't parat, és pensar que fas, i sentir que no vius, només et poses una disfressa cada matí, i surts a fer el pallaso competent, perquè això és el que s'espera de tu. Arriba un moment, que fins i tot tu t'ho creus, que és el "paper" que et toca.
És preocupar-se de les causes perdudes, per no mirar dins del teu propi colador ple de forats, això si què seria una causa perduda en la que treballar, però fa tantaaa mandra, i hi ha tants entrabancs al camí...
Ehhh, no t'espantis, segueixo preparada per una juerga, per una nova bojeria, més enllà de la màscara la nena hi és, i espero que hi sigui sempre (sense ella no sobreviuria). Però de vegades m'en canso.
De vegades t'envejo la teva clarividència, la teva capacitat de treure'n poesia d'un moment incert, d'un alé perdut. Jo també ho faig això, però no en públic ;) Excepte quan canto....
M'han dit tantes vegades els meus amics "espirituals" i "meditadors" (i que els posi entre cometes no vol dir que els menysprei) que el que haig de fer és deixar fluir! Es veu que no he nascut per això.
O si. El que passa és que el fluir sempre em sembla massa lent, o m'encanto mirant per quin afluent tiro. O m'emprenyo i rebento l'embassament, quedant després tota mullada i inundada sota les runes. I em torno a aixecar. Anem-hi!
Et recordes l'altre dia quan varem parlar? Que jo semblava una eixalabrada? Una "to me da lo mismo"? Ho saps oi que no és veritat?
A mi amb que em diguin baixet a l'orella una cosa que m'escalfi l'ànima....
El que passa és que tal com estan les coses sembla que has d'anar com les locomotores, combustible a saco, i a competir. Compe----què????
Els divertiments, la imaginació, les bufes, és com estar enganxat a un culebrot de la tele cutre. Enganxa, distreu. Però que en treus? Jo personalment una mica de mala hòstia :)))
No busquis, no ensenyis, no mostris, guarda, no siguis tant sincera, tira la pedra i amaga la ma... son els consells, de vida, que porto tants anys sentint. I deuen funcionar perquè mai n'he fet puto cas i així em trobes! jejje.
Però NO EM DONA LA GANA!
Prudència amb els clients, prudència amb l'ex, prudència (tu mateix em recomanaves) amb la gent de qui et rodeges, no vagin a pensar que ets "nosequé"....
NO EM DONA LA GANA :)
Saps perquè et mola quan escric bufada? Perquè no escric des del meu piló de benintencionats amics, ni des de la meva encantadora i estimada (de debó!) família. Sinó desde jo, amagadeta normalment.
Se que avui és .... diferent. Però també és un trocet de Moon.
Una abraçada mooooolt gran i gràcies per compartir amb mi unes rialles, que amb tu (com amb tota la familia baghavat, naturalment) no són un "paper".

(M'han dit que es pot sincronitzar el facebook amb el blog, però com no n'he tret l'entrellat de com, copy paste, i ja és a tots dos llocs :D)